25 de novembre: contra totes les violències del patriarcat

Arran Granollers, per aquest 25 de novembre, hem volgut denunciar totes les violències que el patriarcat presenta en les nostres vides quotidianes. Hem penjat un seguit de cartells a l'espai públic amb frases diferents, el contingut del qual trobareu desenvolupat en aquest article.

LA TALLA 34 TAMBÉ ÉS VIOLÈNCIA DE GÈNERE / “INDITEX” TAMBÉ ÉS VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Les joves i dones estan totalment submises al seu propi cos físic, fins a l’extrem de sentir angoixa per no complir “talles Barbie”. Com hem arribat fins a aquest punt?

Cada dia els mitjans de comunicació -ja sigui a través de telenovel·les, concursos o anuncis- ens recorden la importància que han de tenir els cosmètics i el menjar hipocalòric en la nostra vida quotidiana, atès que la nostra meta en la vida se suposa que no va més enllà de la bellesa.

Així mateix, multinacionals com Inditex fan propaganda i confeccionen la roba per a talles pràcticament irreals: talla 34, mesurant 1.80m. Aquests bombardejos i pressions estètiques que diàriament rebem, provoquen que socialment s’acabi acceptant l’alçada i la primesa com a indicadors de bellesa d’una jove/dona. 

 “MYHYV” TAMBÉ ÉS VIOLÈNCIA DE GÈNERE

L’assignació d’uns rols segons el gènere condueixen a una discriminació, ja que als homes se li atorguen uns estereotips més valorats socialment que a les dones. En aquest programa televisiu en concret, "Mujeres y Hombres y Viceversa", es transmet la imatge de que les dones som dependents i fràgils, ens vestim de manera sensual perquè ells així ho prefereixen, deixem que una segona persona (masculina) sigui qui triï i decideixi el que haurien de ser exclusivament decisions nostres... en definitiva, que les dones som un objecte sexual, fet que ens converteix en un complement de l’home. Mentre que la fortalesa, emprenedoria, seguretat, iniciativa són alguns dels adjectius que semblen anar intrínsecs al concepte d’home vertader.

AJUDAR-LA A LES FEINES DE CASA TAMBÉ ÉS VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Quants cops em sentit dir, o inclús nosaltres mateixes hem dit que: “La meva parella m’ajuda a casa”?

Tradicionalment, els rols femenins anaven vinculats a l’àmbit domèstic, i desprès de vàries generacions, aquest vincle es manté intacte. És a dir, que les tasques domèstiques recauen, freqüentment, en la dona, i l’home només fa que “ajudar-la”, enlloc de compartir dites tasques entre els dos membres de la parella.

Aquesta socialització de rols, fortament consolidada, ha portat a la doble jornada femenina: per una banda, la dona és alliberada pel fet de poder treballar fora de casa de manera remunerada, però per l’altra, està sobrecarregada posat que continua tenint la major responsabilitat del treball en la llar i la cura dels fills i filles.

GALLARDÓN TAMBÉ ÉS VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Entrat al segle XXI, algunes aspectes més bàsics de la lluita feminista com poden ser el dret al propi cos encara no s’han assolit. Alberto Ruíz Gallardón, ex-ministre de Justícia del Govern espanyol, va ser qui va lluitar per fer aprovar la llei que privava a la dona de la lliure elecció sobre el seu propi cos: la llei de l’avortament. Sembla ser que l’estat no ens considera prou madures per assolir l’autonomia en aquest tipus de decisions. El seu punt de vista paternalista prefereix vetllar per la nostra salut deixant-nos-en al marge que treballar per proporcionar una educació sexo-afectiva de qualitat.

Malgrat aquesta llei no va tirar-se endavant, cal recordar que la situació actual de l’accés a centres per tal de poder avortar segueix perpetuant un sistema classista, ja que només el poden tenir aquelles famílies que puguin pagar el seu preu, atès que l’estat es nega a convertir-lo a un dret lliure i gratuït.

L’ESGLÉSIA TAMBÉ ÉS VIOLÈNCIA DE GÈNERE

L’Església és una institució que potencia el patriarcat des de les seves elits fins a les bases. Com hem pogut veure al llarg del temps, les dones no tenen dret a accedir als rangs més elevats de l’Església Catòlica: l’Episcopat. Cal tenir en compte que el seu missatge, amb la seva base de la Bíblia, ha establert la figura de la dona com a simple acompanyant de l’home, sense llibertat ni dret a decisió. A més, li podem sumar la seva insistència respecte a abolir el dret a decidir sobre el propi cos i la sexualitat de les dones, per exemple, recolzant la llei contra l’avortament. A aquesta ofensiva brutal contra les dones també se li afegeix l’ofensiva contra aquelles persones que no comparteixen l’estereotip de família tradicional, com poden ser les persones homosexuals, etc.   

“DISNEY” TAMBÉ ÉS VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Disney forma part de la nostra cultura educativa, ja que és part de la nostra infància i de la dels nostres progenitors i descendents. A simple vista sembla que aquestes produccions transmetin valors positius com la solidaritat, l’amistat, l’amor, etc. Però què hi ha darrere de tot això?

Malgrat el seu missatge cada cop sigui més implícit i menys vistós, aquest gènere filmogràfic és una autèntica fàbrica per crear estereotips de gènere i per difondre els mites de l’amor romàntic. Fomenten la idea de la dona poruga, que necessita tenir un home al seu costat per sentir-se protegida, sent aquesta la base de les relacions possessives i d’abús de poder. A més a més, potencien la idea de la dona submisa, que s’entrega a les feines de la llar amb devoció (fet que es tradueix en dobles jornades de treball), obsessionada pel seu aspecte físic i per trobar al seu príncep blau, que també ha de compartir els estereotips de gènere marcat als homes.

PRINCELANDIA TAMBÉ ÉS VIOLÈNCIA DE GÈNERE/ GIRLS LIKE PINK TAMBÉ ÉS VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Estem veient com últimament un tipus de model de negoci basat en un oci sexista i patriarcal està naixent a Granollers. Un model, com el de “Princelandia”, que ensenya a les més petites a estar sempre preparades per agradar als altres i estar sempre disposades a tenir cura dels altres. Un model, doncs, que relega a la dona a la seva faceta purament estètica o a la seva feina de cuidadora de la llar.

Un negoci que, com també el de “Girls like pink”, fomenta les diferències basades en el binomi masculí/femení fent d'aquest font de moltes de les desigualtats que avui dia existeixen. Creant i fomentant la divisió sexual del treball fent que les dones siguin valorades només com a dones casades, com a mares, com a maques o com a cuidadores, i mai siguin considerades com elles mateixes.

HOMOFÒBIA TAMBÉ ÉS VIOLÈNCIA DE GÈNERE

En un sistema patriarcal que relega a la dona al seu paper de progenitora i/o cuidadora dels altres no és estrany, per tant, que aquelles formes de viure la sexualitat diferent a l'heterosexual siguin condemnades, invisibilitzades i estigmatitzades. Pensant en  l'heterosexualitat no com a una opció sexual més sinó com a un sistema polític i social que permet dividir les diferents formes de viure la sexualitat en normals/anormals.

Així també «masculinitza» a les dones lesbianes (camionera), com «feminitza» als homes gais (marica). Fent del binomi masculí/femení un model opressor que impossibilitat l'elecció lliure de com volem viure el nostre sexe, el nostre gènere i la nostra sexualitat.

LA MONARQUIA TAMBÉ ÉS VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Tot i que no defensem cap model de país basat en la monarquia, volem assenyalar que la monarquia espanyola és una institució no només injusta sinó profundament patriarcal. La monarquia espanyola és un sistema que defensa l'existència d'un monarca, sempre i quan aquest sigui home i se socialitzi com a tal. Les dones (princeses o reines) en canvi són relegades a la seva funció de progenitores dels futurs monarques que, a diferència d'elles, sí que podran en un futur governar. A la vegada, aquestes dones també són considerades en tant que acompanyants del príncep o del rei, fent, un cop mes, pressió estètica contra elles.