Un cop més arriba el 1 de Maig, dia Internacional de la classe treballadora. Una diada que ha de servir per reivindicar la consciència de classe treballadora, per recordar que ho volem tot, perquè no ens conformem amb les engrunes que ens deixen. Una diada per dir ben alt qui som i què volem. Som el Poble Treballador dels Països Catalans, i volem l’emancipació, la llibertat, que no hi hagi classes socials, que cap persona exploti i se n’aprofiti d’altra.
Malauradament, durant els darrers anys, els sindicats grocs ens han convocat cada 1 de maig a sortir al carrer per demanar pietat, pràcticament a claudicar; pietat perquè no retallin, perquè no ens facin un ERO, perquè no ens enviïn a la cua de l’atur, perquè ens permetin tenir uns drets bàsics amb el manteniment de “l’estat del benestar”. Eixos sindicats grocs demanen pietat a canvi de mantenir les seues molles. I molts treballadors i treballadores els han seguit perquè no són conscients de la seua força, perquè no són conscients que aquells i aquelles que ens exploten i ens estan deixant a la misèria, en realitat depenen de nosaltres, de la nostra força de treball. Les seues fàbriques, les seues botigues, les seues terres no són res sense els nostres braços, sense les nostres mans. Sense la classe treballadora, la burgesia no és res.
La classe treballadora som la força majoritària de la societat, i produïm per enriquir a unes poques persones que s’apropien els beneficis de la nostra producció. La classe treballadora som els milers de persones aturades, condemnades a la misèria, condemnades a ser un exèrcit en l’espera, a les ordres de la burgesia que decideix qui treballa i qui no… La classe treballadora som els milers de dones que patim la doble explotació, com a classe treballadora pel capitalisme, i com a dones pel patriarcat. La classe treballadora som els i les immigrants, persones nouvingudes que som explotades i marginades per raó del nostre origen, o del nostre color de pell. La classe treballadora som també els milers de joves que encara estem estudiant, que som condemnades a un futur ple de misèria, a l’atur i al treball precari. La classe treballadora també som també els milers de persones jubilades, que hem estat explotades durant la nostra vida i ara som condemnades a pensions miserables.
La classe treballadora és menystinguda i menyspreada quan ens diuen que són els empresaris els que creen riquesa i llocs de treball, ens estan tractant com persones inútils, dependents i incapaces de fer res sense ells. Alhora ens fan sentir com la seva propietat, utilitzant-nos quan i com els interessa. Si fóssim conscients de la nostra força, sabríem que nosaltres mateixes ens podem organitzar per produir i repartir el treball i la riquesa produïda, deixant d’enriquir les minories poderoses per satisfer les necessitats de tota la població.
Els governs, com a titelles de la burgesia, decideixen allò que més afavoreix els interessos de la minoria dominant de la població i que alhora (ens) perjudica més a la majoria de la població, a nosaltres, la classe treballadora. Però què passa quan hi ha vaga? Que nosaltres aturem la producció, i els deixem sense res. Si demà comencéssim una vaga indefinida ells deixarien d’enriquir-se perquè som nosaltres i no ells qui creem riquesa. En canvi, si ells no hi fossin, ningú no els trobaria a faltar, ja que la producció de riquesa no depèn d’ells.
Les diferents burgesies han tingut i tenen els seus projectes, ja siga l’Estat espanyol o el francès, o actualment la Unió Europea. Aquests són els interessos i les polítiques des de la Unió Europea: la proposta de la setmana de 65 hores laborals, l’engegada del Pla Bolkenstein, el Pla Bolonya per a privatitzar l’educació pública, la proposta de controlar Internet encara més, les lleis contra la immigració, la multiplicació de la vigilància en la UE, les onades de privatitzacions i retallades en la despesa pública… Aquestes mesures responen, d’una banda, a la necessitat de la burgesia d’endurir l’explotació social interna per augmentar els seus guanys, i per una altra, per incrementar el seu euroimperialisme per garantir els, cada vegada més, escassos recursos energètics.
Nosaltres sabem que no
existeixen capitalistes bons i dolents, ja que per damunt de tot, la riquesa la crea la classe treballadora. Per tant, aquesta riquesa s’ha d’utilitzar per satisfer les necessitats de la població i no els capricis insaciables d’uns pocs patrons.
Ara més que mai, necessitem la unitat del moviment obrer dels Països Catalans, d’un moviment obrer que sigui conscient de la seva força i de la seva capacitat perquè només el moviment obrer pot acabar amb el Capitalisme, aquest sistema salvatge que provoca misèria i frustració.
Nosaltres produïm, nosaltres decidim.
